Comentaris dels lectors

fran jota3 de març de 2015

Lo primer que voldria resaltar d’aquesta novel·la és que es nota que està escrita des de un gran carinyo pels territoris on es desenvolupa l’acció: les terres de l’Ebre, des d’el Matarranya a Tortosa, són objecte d’un tractament acurat, abundant en les descripcions de rius, valls, muntanyes i també dels pobles.

Lo segón que crida l’atenció és l’intens treball de recerca lingüística, que permet a l’autora barrejar d’una manera precisa i harmònica les diferents parles emprades pels personatjes: el català ebrenc, el català barceloní, el castellà…

També cal destacar la habilitat per conjugar els diferents nivells de l’argument: per una banda la investigació d’un crim, però per altra el viatge del protagonista cap a les parts més fosques del seu interior i la evolució personal que aixó li comporta.

Per últim remarcar el gran retrat de l’espai i el temps on els fets succeixen: l’últim any del franquisme en uns pobles molt castigats pels esdevinements dels últims quaranta anys, aconseguint crear uns personatjes creíbles i que permeten entendre l’evolució posterior d’aquesta societat.

En definitiva, una molt bona novel·la recomenable des de qualsevol punt de vista, de lectura amena i que enganxa amb facilitat, que agradarà els que van viure l’época descrita, però també els més joves.
 

Margarita 8 de març de 201

Vaig llegir el llibre en un plis plas, la història de misteri enganxa i està escrita amb molta naturalitat. Em sembla que l'ambient rural dels anys 70 està ben retratat, al menys es fa molt creible. I el final ... està molt ben trobat.
 margap67@hotmail.com

Anònim9 de març de 2015

La lectura es molt amena, tot i la dificultat del diferent dialectes i llengues que utilitzan els personatges. La historia et va enganxan cada cop mes fins el final de la novela que es resolen els enigmes.
xlite74@gmail.com

Anònim9 de març de 2015

Comparteixo els comentaris d'en Fran Jota!!! Només vull afegir: Moltes gràcies Silvia Mayans per fer-me passar una bona estona de lectura. ju

Sonia Coll 9 de març de 2015

Enhorabona pel llibre. A mi em va engaxar molt i em va agradar. Espero que en puguis publicar molts mes.
collgar76@hotmail.com 

Anònim9 de març de 2015

Cap llagrima sobre la tomba. Com comentar un llibre?... el millor és llegir-ho. Solament dir que quan vas passant les fulles et vas emocionant i vols passar-les mes rapid, els seus personatges, cadascun unic en el seu estil, el text ric en paraules que et sorprenen, la trama del llibre per l'entorn on succeeix és molt encertada, el final.... mmmm millor lleigir-lo i et sorprendera.
charohchornicharo@gmail.com

Neus Pallarès 17 de març de 2015

Em fa molta il•lusió aquesta oportunitat de fer-te arribar el meu parer sobre “Cap llàgrima sobre la tomba”. Això, i també poder felicitar-te pel seu primer aniversari. Esperem celebrar-ne molts encara i que l’obra, llavors, estigui acompanyada per les seves germanes, com més millor. Fóra una vertadera llàstima que un llibre com aquest es quedés en fill únic.

Perquè “Cap llàgrima...” és una obra bona, molt bona. M’ha enganxat fins i tot a mi, quelcom gens fàcil, no creguis; i dic això perquè la novel•la negra no és precisament el meu gènere predilecte, fins i tot els autors més grans i reconeguts en aquesta especialitat (no vull citar noms) acostumen a avorrir-me, a fer-me badallar; què hi farem, cadascú és com és.

Amb la teva no ha succeït res d’això. Potser perquè els llocs on transcorre l’acció em són molt familiars, potser perquè parles de la meva terra; de la nostra terra. Amb molt d’encert, tal i com era fa quaranta, cinquanta anys, tal i com jo la vaig viure. Un mèrit afegit, més si tenim en compte que tu, ben segur, no la vares conèixer en aquell temps. Potser fins i tot no havies nascut encara... D’alguna manera, m’ha desvetllat un regust melangiós. L’enyor que tots sentim de la joventut.

I, anecdòticament, puc dir-te també que l’obra ha vingut a canviar-me la vida una micona. A afegir-hi un nou interès, tota una incògnita. Succeeix que la meva germana i jo, al matí, sortim a passejar amb els nostres gossos. Ells necessiten exercici i nosaltres també. I acostumem a fer-ho pels volts d’aquell camp d’oliveres on apareix penjat en Severino Gil. Ara cada cop que vaig allà bado contemplant aquells arbres retorçats que algú va plantar molts anys enrera, em fixo en les seves branques, calculo la seva resistència, n’estudio l’alçada... Quin d’ells seria l’idoni?

Anna 20 de març de 2015

M'ha agradat moltíssim el llibre. La història, el llenguatge, la manera com està escrit,... me l'he llegit super ràpid!
I sobtretot perquè l'ha escrit una persona amb la que vam compartir llargues estones fa molts i molts estius...

Xavi Prera 22 de març de 2015

Des que vaig llegir el llibre, el casino de Valde ha agafat uns significats nous per a mi. És com entrar i posar-me dins la novel·la, intento imaginar-m'ho com a mínim. Ja he fet uns quants cafès i encara em passa!

Ismael Roldán Bermejo26 de març de 2015

La novel·la em va agradar molt perquè és molt próxima, de lectura rápida, escrita amb propietat i naturalitat, ben construïda i amb un lèxic molt ric, amb molt bona descripció dels personatges, de l'epoca i del territori.
Per a mi és una novel·la difícil de clasificar: negra, histórica, costumista, ...............
Felicitats Sílvia