—Beeeliii!
Vaig baixar a obrir, engolint l’últim glop de cafè amb aiguardent que em quedava a la tassa. Mon cosí venia sol, com de costum. Duia dos cistells de vímet i una bóta de vi negre que em penjà al coll mentre m’empenyia cap a la porta.
—Au, espavil, que no tenim tot lo dia!
Sense fer-li cas vaig oferir-li unes casquetes mentre jo mateix li donava queixalada a una de ben farcida.
—Per a què són aquests cistells que dus, Margalló?
—Com que “per a què són”? És que se t’ha d’explicar tot, xeic... Anem a buscar rovellons.
—No en sé ni un borrall, de bolets, jo! —vaig protestar— Ves que no ens emmetzinem.
—No et preocupos, xeic, que no n’hi ha de bolets mortals, per aquí. Com a molt te poden agafar unes diarrees i un mal de panxa.
—Me l’estimo molt, la meva panxa.
—Au, au, no siguis pesat, collons, tu me crides quan ne veigues un i jo te diré si va al sac. Tinc un ull infal·lible. Ja voràs que xalarem! A més, la Juanita mos ha fet dos entrepans de magre—va dir orgullós, assenyalant uns paquets embolcallats en papers de diari que sobresortien del seu cistell.
Així doncs vaig deixar de protestar, vaig agafar un jersei de llana i un bastó i vam posar-nos en camí.
La sortida boletaire va començar bé. Feia un dia esplèndid, les muntanyes dels Ports semblaven pintades amb colors a l’oli i l’aire duia essències de romaní. Vam fer una bona passejada, entre camps de blat segat, oliveres i ametllers, en direcció al Barranc Gros. Passat el Mas Nou vam endinsar-nos al bosquet. Els carlets ja començaven a treure el cap sota la pinassa. Ens vam anar engrescant amb l’esperança de trobar algun rovelló primerenc. Mitja hora més tard ja dúiem les cistelles mig plenes, les sabates ben brutes i els cabells guarnits de fullaraca. El meu jersei acabava d’enganxar-se amb uns maleïts esbarzers i estava intentant deslliurar-me a força d’estrebades. Lo Margalló, mort de riure, va aprofitar per fer una paradeta i anar a pixar. Vaig aconseguir alliberar-me, esgarrinxant el jersei. Sense fer-me mala sang, no calia esgarrar un dia tan bonic, vaig seguir caminant a poc a poc, uns metres més, gaudint del moment i felicitant-me per haver acceptat la proposta de mon cosí.
L’emoció d’anar trobant bolets i la caminada m’havien obert la gana. Era un bon moment per a fer un mos, només calia trobar un racó assolellat per seure. Vaig mirar enrere. Lo Margalló encara estava regant la carrasca. Davant meu la sendera boscosa moria vora uns bancals d’oliveres, presidits per la moleta del Duc. Seria un lloc ideal per a descansar, vaig pensar.
Vaig atansar-m’hi amb la intenció de seure a una de les soques i encetar la bóta de vi. Va ser aleshores quan vaig tenir l’ensurt: de l’olivera més recargolada penjava un paio ert com una secallona. La llengua ennegrida li sortia de la boca i la corda que li envoltava el coll no deixava cap mena de dubte sobre la causa del decés. Lo Margalló, que venia rere meu remugant perquè no l’havia esperat, va deixar caure un COLLONS en majúscules i oblidant-se de pujar la cremallera de l’entrecuix va córrer vers el pèndol humà. Al costat de l’olivera es veia un tronc partit i ben gruixut que probablement havia servit de tamboret per enfilar-s’hi.—Lo fill de la putíssima! Un suïcida, xeic! I què fotem ara? Mos ha esguerrat lo bolet, lo malparit!
Lo Margalló és així, però no ens podíem encantar amb els detalls, havíem d’anar al poble i avisar la Guàrdia Civil de Gandesa.
—Tu te quedes aquí —va dir lo Margalló amb una esgarrifança—. Jo vaig al poble i parlo amb los de l’ajuntament.
—I un be negre! Vinc amb tu.
—Beli, un mort no se pot quedar sol. I si marxe i quan vingue la Guàrdia Civil quedem com uns imbècils?
—No diguis bestieses, Margalló, a vegades sembla que no hi toquis.
—Pos no serie lo primer cop que un mort desapareix. Recordo un cas allà pels anys seixanta...
—D’acord, no t’emboliquis. Ja em quedo. Però tu torna al més aviat possible. No t’encantis que ja tinc la pell de gallina.
Marxà camí enllà, encara amb la bragueta oberta.
Preparant-me per a una llarga i incòmoda espera vaig seure al capdamunt d’un mur que dividia els bancals. Els olivers estaven carregats d’olives moradenques. Sembla mentida, pensava, que gràcies a aquesta terra eixuta, dels fruits amargs dels olivers brolli un líquid tant dolç, antic i preuat com l’oli. Vaig treure de la butxaca un paquet arrugat de Fortuna i el meu encenedor preferit, record d’una estada a Lloret de Mar. Vaig recolzar la bóta de vi a una pedra després de donar-li un bon xarrup. Vaig encendre una cigarreta mirant el traspassat amb recança, car era el primer mort que veia de viu en viu.
Aleshores una alenada d’aire va bufar sobre el meu cap, una garsa va grallar i, us ho cregueu o no, el mort em va parlar.
